El fill va passar moltes nits de vetlla a l’habitació d’aquell hospital. El ulls del pare anaven assaborint les darreres llums de la mediterrània, mentre observava el fill que, pacientment, li explicava que a raó de la nova feina de la seva jove, tornaven al poble. El pare era conscient que ja no ho podria veure, ni viure, però el seu somriure sincer, barrejat amb alguna llàgrima furtiva, era la resposta que ell esperava.
El seu pare sempre havia estat el seu gran confident; cada tomb que havia donat la seva vida ell l’havia conegut primer que ningú, i el pare escoltava, i escoltava. Quan ell va decidir abraçar la causa de l’antifranquisme, tots dos es van conjurar per tal que això no afectés la diabetis de la mare (no la podem disgustar, es deien); quan el fill va creure que si volia acabar les dues carreres universitàries que havia començat, s’havia de posar a treballar, ell va intentar dissuadir-lo, però conscient de la tossuderia del fill li va fer costat i el va ajudar en tot allò que estava al seu abast; i el dia que el fill fou escollit diputat al Parlament de Catalunya, el pare va sentir el legítim orgull de qui sap que conjuntament amb la mare ha educat algú en uns valors d’igualtat i d’estima per la llibertat i la tolerància que en cap cas es poden aprendre a l’escola, que s’han de “mamar” dins la família.
Llegueix tota l'opinió a: www.matiasvives.cat
